Jo sóc Malala, de Christina Lamb i Malala Yousafzai, és l'excepcional relat d'una família bandejada pel terrorisme global, de la lluita per l'educació de les nenes, d'un pare que, ell mateix propietari d'una escola, va recolzar a la seva filla i la va encoratjar a escriure i a anar al col·legi, i d'uns pares valents que volen a la seva filla per sobre de tot en una societat que privilegia als fills homes. Jo sóc Malala ens fa creure en el poder de la veu d'una persona per canviar el món. Malala Yousafzai es va donar a conèixer als onze anys amb un blog per al servei en urdu de la BBC , en el qual, sota el pseudònim Gul Makai, escrivia sobre la lluita de la seva família per l'educació de les nenes en la seva comunitat. Com a reconeixement al seu valor i a la seva lluita, ha rebut nombrosos premis: Premi Nacional de la Pau de Pakistan en 2011, Premi Infantil Internacional de la Pau en 2013, XXV Premi Internacional Catalunya 2013. És la persona més jove a haver-hi estat nominada per al Premi Nobel de la Pau. Malala segueix advocant per l'accés universal a l'educació a través del Malala Fund, una organització sense ànim de lucre que aposta per programes de gestió comunitària i que recolza als defensors de l'educació a tot el món. Christina Lamb ha estat corresponsal a Pakistan i Afganistan des de 1987. Educada a Oxford i a Harvard, és l'autora de cinc llibres i ha rebut nombrosos premis internacionals de periodisme. Jo sóc Malala està classificat en la matèria política internacional. «Jo no parlo per mi, sinó per aquells la veu dels quals no pot ser sentida. Aquells que han lluitat pels seus drets. El seu dret a viure en pau. El seu dret a ser tractats amb dignitat. El seu dret a la igualtat d'oportunitats. El seu dret a l'educació.» Malala Yousafzai Quan els talibans van prendre el control de la vall de Swat a Pakistan, una nena va alçar la seva veu. Malala Yousafzai es va negar a ser silenciada i va lluitar pel seu dret a l'educació. El dimarts 9 d'octubre de 2012, amb quinze anys d'edat, va ser a punt de pagar el gest amb la seva vida. Li van disparar en el cap a frec de roba mentre tornava a casa de l'escola amb autobús, i pocs van pensar que fora a sobreviure. No obstant això, la miraculosa recuperació de Malala l'ha portat en un extraordinari periple des d'una remota vall en el nord de Pakistan fins a les Nacions Unides a Nova York. Als setze anys s'ha convertit en un símbol global de la protesta pacífica, i és la nominada més jove de la història per al Premi Nobel de la Pau. «Els extremistes han demostrat què és el que més temen: a una nena amb un llibre.»
La casa dels petits
El amor es para el niño como el sol para las flores; no le basta pan: necesita caricias para ser bueno y ser fuerte". Concepción Arenal
domingo, 1 de junio de 2014
Llibre "Hijos brillantes alumnos fascinantes"
No hay jóvenes difíciles sino una comunicación inadecuada Necesitamos jóvenes que tengan una emocionalidad rica, protegida e integrada. Ellos son el futuro. El doctor Augusto Cury reflejó en Padres brillantes, maestros fascinantes las opiniones de padres, psicólogos, médicos y pedagogos acerca de la educación. Ahora, con Hi jos brillantes, alumnos fascinantes ha llegado el momento de hablar con los propios jóvenes sobre sus pensamientos, conflictos y deseos. Cada uno de los capítulos que forman esta obra nos narra la historia de un adolescente que se ha sentido herido por la vida y rechazado por la sociedad. Sin embargo, todos ellos han aprendido a superarse y a recuperar la confianza en sí mismos y la esperanza en un futuro mejor. Este libro nos ayudará a comprender por qué la juventud se ha encerrado en sí misma, ha perdido la ilusión y la capacidad de discusión, y nos proporcionará herramientas de apoyo para los jóvenes y los no tan jóvenes.Hijos brillantes, alumnos fascinantes es el complemento perfecto para las enseñanzas que obtuvimos de su anterior libro, Padres brillantes, maestros fascinantes.
El principito
El principito (en francés: Le Petit Prince) es una novela corta y la obra más famosa del escritor y aviador francésAntoine de
Saint-Exupéry (1900–1944).
La obra fue publicada en abril de
1943, tanto en inglés como en francés, por la editorial estadounidense Reynal
& Hitchcock, mientras que la editorial francesa Éditions Gallimard no pudo imprimir la
obra hasta 1946, tras laliberación de Francia. Incluido entre los mejores
libros del siglo XX en Francia, El principito se ha
convertido en el libro en francés más leído y más traducido. Así pues, cuenta
con traducciones a más de doscientos cincuenta idiomas y dialectos, incluyendo
al sistema de lectura braille.
La obra también se ha convertido en uno de los libros más vendidos de
todos los tiempos, puesto que ha logrado vender más de 140 millones de copias en
todo el mundo, con más de un millón de ventas por año. La novela fue
traducida al español por Bonifacio del Carril y su primera publicación en dicho
idioma fue realizada por la editorial argentina Emecé
Editores en septiembre de 1951. Desde entonces, diversos
traductores y editoriales han realizado sus propias versiones.
Saint-Exupéry, ganador de varios de
los premios literarios más importantes de Francia y piloto militar al comienzo
de la Segunda Guerra Mundial, escribió e ilustró
el manuscrito mientras se encontraba exiliado en los Estados
Unidosluego de la Batalla de Francia. Ahí tenía la misión
personal de persuadir al gobierno de dicho país para que le declarara la guerra
a la Alemania nazi. En medio de una crisis personal
y con la salud cada vez más deteriorada, produjo en su exilio casi la mitad de
los escritos por los que sería recordado; entre ellos, El principito,
un relato considerado como un libro infantil por la forma en la que está
escrito pero en el que en realidad se tratan temas profundos como el sentido de
la vida, la soledad, la amistad, el amor y la pérdida.
En relatos
autobiográficos previos, se relatan sus experiencias como
aviador en el desierto del Sahara y
se cree que esas mismas experiencias le sirvieron como elementos para el
argumento de El principito. Desde su primera publicación, la novela
ha dado lugar a diversas
adaptaciones a lo largo del tiempo, entre las que se incluyen
grabaciones de audio, obras de teatro, películas, ballets,
obras de ópera e incluso una serie animada y un anime.
El principito
El principito (en francés: Le Petit Prince) es una novela corta y la obra más famosa del escritor y aviador francésAntoine de
Saint-Exupéry (1900–1944).
La obra fue publicada en abril de
1943, tanto en inglés como en francés, por la editorial estadounidense Reynal
& Hitchcock, mientras que la editorial francesa Éditions Gallimard no pudo imprimir la
obra hasta 1946, tras laliberación de Francia. Incluido entre los mejores
libros del siglo XX en Francia, El principito se ha
convertido en el libro en francés más leído y más traducido. Así pues, cuenta
con traducciones a más de doscientos cincuenta idiomas y dialectos, incluyendo
al sistema de lectura braille.
La obra también se ha convertido en uno de los libros más vendidos de
todos los tiempos, puesto que ha logrado vender más de 140 millones de copias en
todo el mundo, con más de un millón de ventas por año. La novela fue
traducida al español por Bonifacio del Carril y su primera publicación en dicho
idioma fue realizada por la editorial argentina Emecé
Editores en septiembre de 1951. Desde entonces, diversos
traductores y editoriales han realizado sus propias versiones.
Saint-Exupéry, ganador de varios de
los premios literarios más importantes de Francia y piloto militar al comienzo
de la Segunda Guerra Mundial, escribió e ilustró
el manuscrito mientras se encontraba exiliado en los Estados
Unidosluego de la Batalla de Francia. Ahí tenía la misión
personal de persuadir al gobierno de dicho país para que le declarara la guerra
a la Alemania nazi. En medio de una crisis personal
y con la salud cada vez más deteriorada, produjo en su exilio casi la mitad de
los escritos por los que sería recordado; entre ellos, El principito,
un relato considerado como un libro infantil por la forma en la que está
escrito pero en el que en realidad se tratan temas profundos como el sentido de
la vida, la soledad, la amistad, el amor y la pérdida.
En relatos
autobiográficos previos, se relatan sus experiencias como
aviador en el desierto del Sahara y
se cree que esas mismas experiencias le sirvieron como elementos para el
argumento de El principito. Desde su primera publicación, la novela
ha dado lugar a diversas
adaptaciones a lo largo del tiempo, entre las que se incluyen
grabaciones de audio, obras de teatro, películas, ballets,
obras de ópera e incluso una serie animada y un anime.
Teories del joc
Any
|
Autor
|
Teoria
| |||||||||||||||
S. XVIII
|
Schiller
|
Potencia supèrflua: ens sobra energia
| |||||||||||||||
S. XIX
|
Spencer
|
Energia sobrera: juguem per expulsar energia
| |||||||||||||||
S. XIX
|
Lazarus
|
Relaxació: juguem per relaxar-nos
| |||||||||||||||
S. XIX
|
S. Hall
|
Recapitulació: juguem al que jugaven els nostres avantpassats
| |||||||||||||||
S. XIX
|
K. Gross
|
Preexercici: juguem perquè al dia de demà ens anirà bé
| |||||||||||||||
S. XX
|
Buytendijk
|
General del joc: el joc no serveix de res, no té importància jugar
| |||||||||||||||
S. XX
|
Claperède
|
Ficció: la conducta real es converteix en joc per la ficció
| |||||||||||||||
S. XX
|
Freud
|
Psicoanàlisi: tot el que tenim dins l’expulsem a través del joc
| |||||||||||||||
S. XX
|
Piaget
|
|
Francesco Tonucci "Frato"
Francesco Tonucci (Fano, 1941), també conegut pel pseudònim "Frato", és un pensador, psicopedagog i dibuixant italià. És autor de nombrosos llibres sobre el paper dels nens en l'ecosistema urbà i d'articles en revistes italianes i estrangeres.
Va treballar com a mestre i, en 1966, es va convertir en investigador en l'Institut Psicològic del Consell Nacional de Recerca, del que més tard va presidir el Departament de Psicopedagogia, que porta avanci el programa d'educació ambiental. L'objectiu d'aquest programa és crear una base de dades "per i pels nens". Les seves recerques se centren en el desenvolupament cognitiu dels nens, el seu pensament, el seu comportament i la relació entre la cognició dels nens i la metodologia educacional. En 1991 va dur a terme al seu poble natal el projecte de Ciutat dels Nens, consistia a fer una ciutat el punt de la qual de referència siguin els nens. El projecte va tenir molt èxit i es va estendre a diferents punts del món.
Tonucci com a científic
El llibre sobre "La ciutat dels nens" és un experiment que va realitzar Tonucci a les ciutats de Rosario, a Argentina. Aquest llibre pretén criticar a la forma en el qual les ciutats estan estructurades; per tant aconsella que la ciutats siguin estructurades i creades pensant en els nens, en certa mesura "protegits" per la resta de la població. Tonucci es basa que l'escola deu tenir en compte les experiències viscudes dels alumnes en la seva vida quotidiana i utilitzar-ho en classe. Una altra base és la utilització d'aquestes experiències per elaborar recerques i “donar a llum” una resposta que serà apresa mitjançant la pràctica. Estudia la societat i la critica amb uns esbossos que ho caracteritzen; busca solucions i les proposa; algunes la duu a terme i unes altres intenta fer raonar sobre elles.
Tonucci com didacta
Com a pedagog de gran rellevància Tonucci crítica l'escola actual i proposa diverses modificacions tant a l'escola com en la seva forma de treballar. Les seves idees principals són;
Tonucci com a pedagog
Tonucci pensa que cal ressaltar el paper del mestre i considerar-ho una peça essencial en l'educació dels nens, ja que alguns nens passen més temps amb els mestres que amb els seus propis pares al llarg del dia, hauríem de potenciar més la relació entre la família i l'escola, l'escola ha d'ajudar a la família en aspectes en els quals la família no sàpiga com actuar. També considera necessari un canvi de model: de l'educatiu actual a un altre que tingui en compte les competències del nen, cal escoltar-ho i aconseguir que comparteixin els seus coneixements amb els altres companys, cal preparar-ho per a la vida en societat.
Va treballar com a mestre i, en 1966, es va convertir en investigador en l'Institut Psicològic del Consell Nacional de Recerca, del que més tard va presidir el Departament de Psicopedagogia, que porta avanci el programa d'educació ambiental. L'objectiu d'aquest programa és crear una base de dades "per i pels nens". Les seves recerques se centren en el desenvolupament cognitiu dels nens, el seu pensament, el seu comportament i la relació entre la cognició dels nens i la metodologia educacional. En 1991 va dur a terme al seu poble natal el projecte de Ciutat dels Nens, consistia a fer una ciutat el punt de la qual de referència siguin els nens. El projecte va tenir molt èxit i es va estendre a diferents punts del món.
Tonucci com a científic
El llibre sobre "La ciutat dels nens" és un experiment que va realitzar Tonucci a les ciutats de Rosario, a Argentina. Aquest llibre pretén criticar a la forma en el qual les ciutats estan estructurades; per tant aconsella que la ciutats siguin estructurades i creades pensant en els nens, en certa mesura "protegits" per la resta de la població. Tonucci es basa que l'escola deu tenir en compte les experiències viscudes dels alumnes en la seva vida quotidiana i utilitzar-ho en classe. Una altra base és la utilització d'aquestes experiències per elaborar recerques i “donar a llum” una resposta que serà apresa mitjançant la pràctica. Estudia la societat i la critica amb uns esbossos que ho caracteritzen; busca solucions i les proposa; algunes la duu a terme i unes altres intenta fer raonar sobre elles.
Tonucci com didacta
Com a pedagog de gran rellevància Tonucci crítica l'escola actual i proposa diverses modificacions tant a l'escola com en la seva forma de treballar. Les seves idees principals són;
- Deixar temps als nens a les tardes perquè facin coses diferents i després tinguin temes de conversa per parlar en classe. Això requereix no manar massa deures, ja que passen suficient temps a l'aula.
- Donar-li més poder i llibertat als nens; que aquests siguin el centre de formació explicant les seves experiències. Tonucci defensa aquesta idea en una entrevista publicada: “si els nens participen activament en la gestió i en la presa de decisions escolars, com l'estipulació de les regles que s'aplicaran en els esbarjos, el nen no se sentirà esclau, sinó un ciutadà lliure i sobirà, un dels objectius que ha de perseguir una escola democràtica”.
- Tonucci recolza l'ús de la lectura en veu alta dels llibres en classe.
- Sosté que els nens no són recipients buits que cal omplir de coneixements; aquests tenen les seves pròpies vivències i formes de pensar. Cal escoltar-los i crear entre tots el coneixement. També són capaços de mantenir la seva concentració durant una bona estona en un joc, però això no interessa a l'escola; perquè no ajuda a elaborar lògicament les dades. Tonucci explica que a l'escola s'ha de tenir més en compte el divertiment.
- Afirma que si ens centrem en el que se sap fer, mes que en el que no som capaços de dur a terme, tindrem nens mes motivats i menys frustrats que ajudaran a un futur a crear persones més segures de si mateixes.
- El professorat d'aquest tipus d'escola ha de ser capaç de promoure totes aquestes idees, recolzar el treball en grup i incloure a la família, la cultura… a l'escola.
Tonucci com a pedagog
És fonamental i imprescindible un canvi de model pedagògic,"L'escola ha de reconèixer les competències dels nens, ja que les desenvolupen des del moment mateix en què neixen. L'educació ha de fomentar aquests coneixements, incentivar la curiositat i inquietuds per ajudar al nen a créixer sense perdre la seva essència que ho fa tan particular i que és la seva habilitat per jugar i no cansar-se."
Tonucci pensa que cal ressaltar el paper del mestre i considerar-ho una peça essencial en l'educació dels nens, ja que alguns nens passen més temps amb els mestres que amb els seus propis pares al llarg del dia, hauríem de potenciar més la relació entre la família i l'escola, l'escola ha d'ajudar a la família en aspectes en els quals la família no sàpiga com actuar. També considera necessari un canvi de model: de l'educatiu actual a un altre que tingui en compte les competències del nen, cal escoltar-ho i aconseguir que comparteixin els seus coneixements amb els altres companys, cal preparar-ho per a la vida en societat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)